Roald Dahl ja sabia que és possible veure sense els ulls

És possible veure sense els ulls. I això que avui en dia ens sembla tan sorprenent, Roald Dahl ja ho sabia fa més de quaranta anys… M’imagino que en aquell moment per no semblar boig o per por de no desprestigiar tota la seva obra literària va decidir no dir-ho obertament. En comptes d’explicar a tothom que és possible veure sense els ulls i intentar ser percussor d’aquesta increïble capacitat humana va decidir explicar-ho al món a la seva manera. I ho va fer com ell sabia; escrivint una meravellosa història. Suposem que va ser la manera de dir a la societat del futur; “Ei! Això que comenceu a fer avui… jo ja ho sabia!”.

I per què estic tan segur que ell ja ho sabia? Doncs perquè en “La meravellosa història de Henry Sugar”, parla clarament sobre la visió extraocular, ja que descriu de forma detallada les sensacions i possibilitats que aquesta ofereix i fins i tot dona una petita pista de com obrir-la, a través d’un exercici que trobaríem en un mètode japonès que actualment també serveix per obrir aquesta capacitat. En aquesta obra es descriuen nocions bàsiques sobre com obrir aquesta visió extraordinària i que no poden ser fruit simplement de la casualitat i de la imaginació.

No dic que totes les obres de Roald Dahl estiguin basades en fets reals, ni molt menys. Òbviament no existeix cap fàbrica de xocolata controlada per un reguitzell d’Oompa Loompes que fabriquin dolços sota les ordres de personatges tan excèntrics com Willy Wonka. Però en el cas de la meravellosa història de Henry Sugar, Roald Dahl es va inspirar, com a mínim, en algun personatge real. Dic com a mínim, perquè tal com està narrat el final de la història encara deixa més oberta la possibilitat de que la narració tingui més fets verídics que ficticis, tot i que això podria ser fruit de la seva gran capacitat de narrar històries i captar el lector. Qui sap… Però abans de fer-vos cap “spoiler” us deixem aquest enllaç perquè pugueu realitzar una bona part de la lectura del conte.

• En aquest enllaç rescatat d’internet heu pogut llegir bona part de l’obra. Si seguiu buscant segurament trobareu algun enllaç que expliqui la petita part restant. Per tema de drets d’autor des d’aquesta pàgina no us podem oferir més que l’enllaç que ja us hem ofert, no obstant recomano comprar el llibre ja que és un història molt màgica.

Avís: A partir d’aquí comencen els spoilers. No llegir si us voleu llegir primer el llibre! 

Henry Sugar; ficció o realitat?

Imhrat Khan. Aquest és el primer personatge en utilitzar la visió extraocular en aquest llibre i sembla que està basat en el personatge de Kuda Bux. De fet el propi conte publicat al 1977 sembla que tindria una versió prèvia del 1952; un assaig publicat a la revista Argosy en el que el propi Roal Dahl aprofita la informació d’una entrevista que ell mateix va fer a Kuda Bux. Pel que sembla, al llarg dels anys, va convertir a Kuda Bux en Imhrat Khan, un personatge nascut el mateix any i al mateix lloc que Kuda, el 1905 a Aknhoor (Índia). Però que en comptes de realitzar espectacles per Mumbai, tal com es veu a l’obra, aquest fakir ho feia per Manchester. De fet allà es va fer famós i fins i tot mostrava les seves increïbles habilitats per la TV.

També sembla basat en fets reals el fet que el propi Kuda Bux busqués l’aprovació dels metges (en aquest cas a Anglaterra mateix) per tal que corroboressin la seva capacitat. Davant de diferents metges hauria demanat que li embenessin els ulls i hauria demostrat com és possible veure sense els ulls. També hauria demostrat la seva habilitat per ralentir i fins i tot aturar el batec del seu cor.

En el primer assaig Kuda Bux relata com va aprendre aquesta capacitat gràcies a un iogui de Hardwar i l’exercici de l’espelma s’explica exactament de la mateixa manera. La diferència amb el text narratiu és que en aquest, Roald Dahl si que hauria afegit més misticisme; com la capacitat de levitar del seu mestre i la prohibició moral que aquest li imposa de fer servir els poders davant d’altra gent o per treure’n un benefici econòmic i les possibles conseqüències “kàrmiques” a enfrontar si no es respecta aquestes normes. De fet Kuda Bux no va morir sobtadament com Imhrat Khan sino que va morir ja a una edat més avançada.

També en aquest primer assaig, Bux afrima haver estat a Dacca i haver caminat sobre les brases després que uns altres tres joves es socarrimessin els peus, exactament igual que en el llibre narratiu.

Per altra banda a l’assaig, Dahl posa a prova la capacitat de Bux de llegir “La vida de Samuel Johnson de Boswell, volum II” mentre que a «Henry Sugar», el doctor Cartwright prova a Khan amb Alícia al país de les meravelles. Ho fan excatament de la mateixa manera, posant un obstacle entremig i els dos aconsegueixen el mateix nivell d’encert. En definitiva la única cosa que canvia en aquesta ánecdota és el text que els fa llegir.

Aquestes són principalment les semblances i diferències entre l’assaig i el text narratiu. No obstant des del punt de vista del VEO, trobaríem també curiós el canvi de consciència que experimenta el personatge principal de la història. Aquest personatge fictici, canvia radicalment la seva manera de ser un cop ha accedit a les seves capacitats. Evidentment això entra dins del relat fictici i desconeixem si Roald Dahl va experimentar això amb ell mateix o amb algú proper, o si ho va posar per amanir una mica més la història. Però certament no deixa de ser curiós que aquest canvi de consciència arribi després de fer tot un treball intens i aconseguir obrir aquesta capacitat.

Per altra banda, el que personalment em crida més l’atenció és la manera de descriure aquesta habilitat.

Tal com es pot veure en aquest fragment, Imrhat Khan (fent servir paraules del mateix Kuda) detalla com la visió extraocular és possible fins i tot quan un obstacle físic impedeix una línia visual (retinària) directe. Amb l’ajuda de les mans i del que anomenaríem dermovisió aconsegueix captar la informació del que hi ha a l’altra banda de l’obstacle. Aquesta capacitat, l’he pogut veure moltes vegades amb els meus participants quan els he posat a prova i he augmentat la dificultat dels exercicis. Molts els han aconseguit resoldre amb el mateix èxit. I els que ho han fet descriuen la capacitat d’una manera molt semblant a Imhrat Khan. Fins i tot alguns alumnes han aconseguit veure el dors d’alguna carta que els hi mostrava girada i amb els ulls tapats.

Per sort, amb el reguitzell de tècniques que dominem no ens fan falta tres anys per obrir aquesta habilitat, tal com es descriu a l’assaig i en el llibre. Així que us convidem a tots a venir-ho a provar! I qui sap… potser teniu més sort en els casinos! ;P Tot i que ja us diem d’entrada que som molt més fans del canvi de consciència que experimenta el Sr. Henry Sugar que no d’omplir les butxaques de béns materials 😉