Veure amb els ulls tapats: les meves sensacions
Cada persona experimenta una sensació diferent quan comença a veure amb els ulls tapats. Des dels que aconsegueixen veure el que tenen al seu darrera, dins d’un llibre tancat o a l’altre costat d’una paret a partir de sensacions difícils d’explicar, fins als que simplement veuen per un “foradet” i es queden amb la sensació que han fet trampes.
Per això avui us vull tornar a parlar de mi i de la meva experiència. Des del punt de vista d’una persona adulta que ha passat, amb pocs mesos, de la màxima incredulitat, a tenir la certesa que aquesta habilitat de veure amb els ulls tapats la tenim i la podem fer servir tots. Jo sóc dels que hi han començat veient per un foradet per baix i això m’ha creat dubtes, molts dubtes. Tot i així sempre aquests dubtes s’han esvaït quan en aquests moments he experimentat coses que no sé explicar des de la racionalitat. Però comencem pel començament…
Els primers passos…
Les meves primeres sessions VEO van ser fent el curs per esdevenir instructor a Madrid. Ja des de la primera sessió, la formadora m’anava dient que d’entre els diferents alumnes que hi ha havia, tenia la intuïció que jo i un altre aconseguiríem veure amb els ulls tapats. No entenia exactament perquè ella tenia aquesta sensació però una part de mi sabia que era veritat, mentre que la part més racional pensava que l’acabaria decebent. Les primeres activitats amb els ulls tancats consistien a encertar els colors i les formes d’unes targetes que podien contenir números, lletres, dibuixos i colors a l’atzar. Al llarg de les primeres tandes em quedava callat. Esperava quelcom revelador que m’aportés algun tipus d’informació. Però com que cap llumeneta ni cap veueta em deia res vaig començar a fer servir la part racional. Sense informació auditiva que pugués ser reveladora, sense l’ús de l’olfacte ni el tacte ni el gust, i encara menys la vista, era difícil trobar informacions objectives amb les quals orientar-me. Així que vaig començar a dir coses a l’atzar sense encertar res durant una bona estona…
Va ser de cop, quan vaig tenir aquella sensació. Aquella que algunes persones senten quan saben que els hi estan dient una mentida… Aquella que alguns tenen quan saben quin camí han d’escollir tot i que no tenen cap tipus d’informació objectiva per prendre una decisió racional, aquella que alguns tenen quan s’anticipen a les paraules dels seus interlocutors, aquella que, en alguns casos, podria semblar-se a un Deja vú… Aquella en què en diem que hem tingut intuïció, quan en realitat pensem que hem tingut sort. De cop, vaig sentir des del fons del meu ser que la següent targeta era taronja. No entenia el com, però ho sabia i punt. Vaig deixar la que tenia i vaig dir amb valentia (i pensant que potser em prendrien per boig)
- Aquesta targeta que tinc no sé de quin color és però la següent és taronja!
Correcte! Hi havia algun color més, però el taronja era el dominant. A la que em van dir això vaig intentar pensar, endevinar quin eren els altres colors de la targeta, però sense èxit. Jo ja sentia que el meu ser em deia que la següent era blava. I la següent blanca i la següent morada. I efectivament. Abans que em posessin les targetes a la ma deia el color i l’encertava. Però tal com les tocava la certesa i els dubtes m’entraven i no aconseguia endevinar res més. De fet, si em canviaven la targeta sense que jo estigués apunt i me’n donaven una altra ja no era a temps de sentir que em deia el meu ser i llavors em posava a donar voltes dins del meu cap sense cap mena d’èxit.
En una de les targetes on vaig encertar tots els colors abans que me la donessin, amb els dits la vaig començar a tocar i sense adonar-me’n conscientment vaig començar a resseguir la lletra que hi havia dibuixada. Els meus dits anaven resseguint tot el contorn com si ells sabessin el que hi havia però jo no. Els crits d’emoció d’una companya i l’aprovació de la professora em van portar a encertar la lletra en sí. Però més pel moviment dels meus dits que no pas per veure-hi res. Finalment, a la darrera sessió del curs a Madrid, la sensació de saber el que tenia a les mans va augmentar fins al punt que vaig encertar algun animal, alguna lletra i algun número. Però no vaig arribar a veure amb els ulls tapats, o almenys no de forma conscient.
La casualitat no podia explicar el meu nombre d’encerts. Si bé, no vaig tenir un percentatge d’èxit desorbitant, la probabilitat d’encertar, per sort, la lletra, el número o la figura, era remota per cada vegada que ho aconseguia. I va succeir en masses ocasions com per atribuir-ho a “molts” cops de sort.
Una vegada a casa vaig seguir practicant per veure amb els ulls tapats amb la meva parella, que al·lucinava amb el grau d’encert. La primera fitxa que em va donar era una fitxa d’un memory però amb un figura d’allò més estranya. De fet com que amb els ulls oberts no la sé descriure gaire més bé que amb els ulls tancats us adjunto la imatge:
Amb els ulls tancats just quan me la va donar li vaig dir: “Carinyo, no em prenguis per boig, ni em preguntis el perquè, però el que que em ve el cap és una espècie de moc verd recargolat”. Potser no és exactament verd, però el crit que va fer la meva parella em va indicar que m’hi havia aproximat força.
«Després de no veure res durant setmanes, de cop i volta, un dia començo a tenir la sensació que és més fàcil de l’habitual i que estic fent trampes…»
Després de setmanes practicant i sense aconseguir veure amb els ulls tapats vaig tornar a quedar amb un dels companys del curs de Madrid. Ell estava estudiant un nou mètode de visió extraocular i em va proposar fer-me una sessió. Als cinc minuts de començar la sessió vaig començar a veure-hi per baix. Primer molta llum, després formes i colors, fins al punt que vaig parar la meditació que m’estava fent el meu company per dir-li que estava mal tapat i que em col·loqués bé els antifaços. Ell em va dir que no em toqués res. Al cap de pocs minuts vam iniciar la pràctica d’exercicis de visió extraocular i ho veia tot. Sempre per baix. I li anava dient al meu company que no podia ser i que jo estava fent trampes. Ell va riure i em va dir que no em preocupés, que ell sabia que jo no n’estava fent perquè segons ell “m’estava posant obstacles” que li confirmaven que no estava fent servir els ulls.
(Simulació aproximada del que he vist amb els ulls tapats)
Els dibuixos que veia a les targetes eren exageradament petits. Com si fessin uns mil·límetres d’amplada sobre el paper. I entre dibuix i dibuix, dins d’una mateixa targeta semblava que hi hagués metres de distància. Observant i observant, tot semblava quasi normal. Tret que quan em vaig intentar mirar les meves mans i els meus dits que subjectaven la targeta… No hi eren! Res aguantava la targeta. Veia una llum borrosa del color del sofà i del terra de fons però la targeta, clarament flotava a l’alçada d’on havia d’haver-hi hagut les meves mans. Immediatament després vaig veure una altra figura. No acabava de distingir què era però s’interposava entre “els meus ulls” i les fitxes que jo veia. Llavors vaig aixecar la ma i vaig trobar-me amb una cartolina que estava flotant a pocs centímetres per sota del meu nas. El meu company feia estona que l’aguantava impedint la línia visual directe entre el punt de l’antifaç on jo deia que tenia un forat i les targetes que estava descrivint. Aquesta era la manera que ell havia tingut d’assegurar-se que no feia trampes i realment em va impactar, sobretot perquè durant uns breus segons vaig ser plenament conscient de veure amb els ulls tapats les dues targetes com si fossin dues capes diferents. La targeta que tenia entre les mans, més nítida i clara, i la que tenia sota el meu nas, més borrosa i transparent.
«Totes les targetes eren exactament iguals com les que havia descrit, amb la diferència que els dibuixos eren immensos.»
Quan em vaig treure els antifaços vaig repassar tot el que havia vist. Totes les targetes eren exactament iguals com les que havia descrit, amb la diferència que els dibuixos eren immensos. Ocupaven tota la targeta, mentre que els que havia vist jo eren microscòpics.
En resum… La primera vegada que hi vaig veure amb els ulls tapats em vaig quedar amb la sensació d’haver fet trampes, però amb tres grans fets inexplicables. El primer, on eren els meus dits? El segon, perquè veia els dibuixos tan petits? O millor dit, perquè veia la targeta de la mida que era, però els dibuixos del seu interior els veia tan distorsionats? I per últim, com era possible que hagués estat veient tota l’estona la targeta que tenia a les mans, si entremig hi havia hagut una altra cartolina durant bona part de l’estona que jo havia estat fent l’activitat?
«Podia veure totes les fitxes, però no la meva parella»
Al cap d’uns dies vaig tornar a practicar a casa i la sensació va ser força similar. Tornava a mirar per baix. Però aquesta vegada era molt diferent. Les targetes flotaven sobre un fons negre i aquesta vegada si que em podia veure una mica els dits. Els meus. Però no els de la meva parella que em donava les targetes. Això ens va portar a fer un experiment. Ella es va posar una targeta enganxada a la cara i jo la vaig mirar. Vaig poder descriure em precisió aquella targeta fins l’últim detall. De cop, va treure la targeta, i tot es va quedar negre. Malgrat estava a pocs centímetres de la cara de la meva parella no podia veure absolutament res.
Conclusions…
Conclusió… M’hi veia, sí! M’hi veia per un foradet sí. Però no era per un foradet de l’antifaç. Era la representació d’un foradet que la meva ment havia fet per explicar-me tot allò que jo estava intentant mirar, i potser la única manera de concebre-ho era en forma de foradet… qui sap! El que és segur és que amb els meus ulls quan miro per un forat, acostumo a veure-hi tot el que hi ha a l’altre costat si queda en el meu angle de visió. De fet no acostumo a espiar la meva parella per un foradet, però si ho fes, estic segur que els meus ulls la veurien, i en cap cas experimentaria el mateix que vaig experimentar en aquell moment.
Massa fets inexplicables com per no creure en aquest fenomen. Massa experiències comprovades per mi mateix com perquè jo no hi cregués. Cadascú ha de seguir el seu camí de descoberta, pel que fa aquesta capacitat de veure amb els ulls tapats. Hi ha gent que hi creu des del minut zero i d’altres que es tanquen en banda i no ho volen ni escoltar. Sigui quin sigui el vostre cas us recomanem seguir a l’aguait d’aquest bloc; ja que us seguirem aportant evidències i us anirem explicant tot el nostre camí d’aprenentatges, especialment ara que ja estem aprofundint també amb altres mètodes que ens permetran obtenri resultats encara més bons fins i tot amb els adults.
